| Xisca 的个人资料Sa Casa de s'AMOR!照片日志列表 |  工具  帮助 |
|
1月17日 Denfensem la nostra llengua... i si no és per llei, que sigui per moralitat!
1月8日 Ni aquí ni allà...
Arribes... i no arribes. Tu, tan forta i tan sensible.
Sempre el mateix, en trobarte situacions que no sabies de sa seva existencia, o volies pensar que així no era...
Escoltes:
- Tu ets forta! Tu pots aguantar-ho! - d'una veu amiga, familiar, que possiblement no sap que t'ha de dir, o pot ser està convençuda del que deixa sortir de sa seva boca per penetrar dins es teu cervell-.
Moltes vegades he pensat i contestat:
- Soc forta quan és necessari esser-ho. (Així ho sentia en contestar-ho)
Ara pens:
-I UNA MERDA!!
Sé que no és més que sa necesitat d'un crit i un alè profund, païr quatre situacions, i au... tirar endevant, sentir i disfrutar. Com sempre.
Ho sé, peró tenc ganes de pensar i pens:
-I UNA MERDA!!!
Qué és aquesta electricitat dins es meu cos? A que és degut sentir-m'he amb ganes de vomitar? A que vé, notar que just que pensi sa paraula "FORTA", els llagrimers vulguin brollar? PUF!! -alen fort-.
Acab de tornar... si si, amb ganes, amb ganes autoconvençudes,... Ben igual que aquest sentiment que m'oblig a tenir de ser forta.
Racionalitzar. Pensar ses coses, analitzarles, i arribar a una conclusió que me convenci del que "inevitablement" he de creure, realitzar, viure, oblidar, aparcar, esperar, treballar, lluitar, coneixer, gaudir, respirar, riure...
Ara toca viure aquí. No és un drama, clar que no. Es una realitat a sa que demà i sino passat demà tornaré a formar part amb ganes!
Però és sa meva primera experiencia amb aquestes sensacions dividides entre dues vides i dos països, sense cap conexió més que jo mateixa, únicament jo. Al manco sa primera amb una certa maduressa i conciencia dels fets.
M'he passat es Nadal entre aquí, allà i enlloc.
Clar que he disfrutat. Clar que hi ha hagut moments inoblidables. Clar que hi ha hagut moments en que estava clarament a casa.
Els que m'han retengut, impresionat... ò que m'han abraçat més?!
Arribar a casa i sentir que està buida, perque tu Foneta, tu ja no hi ets... Cada dia despedirme de tu, en passar per on estas enterrada... Cada dia un fins ara. Sabent que és un fins mai.
Ses Nines, ai amors... Sempre amb voltros!! Aquesta complicitat que ara sent com si la m'haguesin rebassada. Aquelles mirades, aquest sentiment de calor, de confiança absoluta. De xerrar de tot, i aquest TOT és natural. (Quí son "ses nines" ja ho saben, i qui no ve massa amb ses nines i és com si ho fos també!)
Aquí no tenc això.
Ballar...
Ballar amb tothom i amb ningú. Tancar els ulls abraçada a tu i sentir el teu alenar i ses parauletes en xiuxiueig.
Aquestes rialles que tan sols entenem tu i jo, amor.
Aquestes reaccions que per altres precisen explicació... i per noltros... s'explicació és es moment. Una mirada rápida ens conecta a l'instant.
Sa panxa d'ella no atura de creixer.Es menut va agafant espai. Esperaré ses fotos de panxa creixent amb ganes de sentirla i tocarla. Emocionats. Acaronant amb fets i paraules qui d'aqui a uns mesos será aquí. Seran pares. Dolços i sempre disposats a esser-hi.
Moments inexplicables, extrets d'una pel.licula que encara no he vist. Però n'estic segura, tanta màgia no pot ser real.
Massatges... llençols negres. Sensualitat que rebosa... 30 hores... Ara, setmanes després encara pens amb tu.
Complir 25 anyets... Amb els que estim.
Anar a n'es poble de devora i sentir-m'hi extranya, més de lo extranya que soc aquí.
Hipersensibilitat.
Tenir-t'he a casa i no veure't. Tenir-t'he a prop i sentir que els silencis ho diuen tot. Que ses paraules no surten i ses abraçades son cómodes. Te sent lluny, però no et vull empenyer cap a jo, sé que no és així. Confussió... No he tornat per ferla més grossa. Tranquil, em mantendré al marge i d'aquí a no res desapareixaré. Passaré desaparcebuda. Dissimularé. Deixaré camí lliure i, fora de casa, no et miraré més de lo necessari.
Preparar maletes i fer sa derrera repassada... Sa meva nina està fins una hora abans de partir estimant-me amb sa mirada. Feim un gravat mental de nosaltres, de sa nostra amistat que no es sap creure que passarà molt fins que ens retrobem.
I es coret, es coret arriba poc abans de partir, jo estic intentant eliminar coses innecesaries de dins s'equipatge. Me permet es luxe d'agafar dos jerseis, un que m'agrada per lo cómode i s'altre per guapo i suau... Un moment en que m'ho planteig tot milimètricament. Sé que hi haurà sobrepes, clar que si. I encara not es Martini dins jo, i sent sa música que he sucat fins a nes derrer moment. He ballat com una moixa que sap que es pot deformar com el fang, que pot fer el que vulgui ja que en dues hores deixarà passar el temps en la distancia.
Dorms a sa butaca, ben igual que es derrer pic, amb s'única diferencia que avui encara no ronques.
Adeu,... torn,"Aquesta corona me va tocar amb es pastis de reis, es per tu. Cuida't."
Aviat cap a nes cotxe.
Arrancam amb es meus pares cap a s'aeroport. Avui estava més que a punt, amb ses maletes a fora i s'abric ben posat, tan sols em falta embolicarme sa palestina pes coll. Uns minuts després me la llevaré... però ara parteixo, vull calor, es prest, es sol vol sortir i jo convençuda que tenc fred.
Partim amb temps, són les 7.30 del matí. Avui no mir enrere en començar es camí de partida. Ella no hi és, i es llum... apagat.
Volem tenir temps per dirmos el que ja sabem. Per mirarmos i berenar junts.
Els mir, intentant pintar el pentinat que duen, ses seves cares encara sense rues, ses seves mans, es seus moviments... ses seves preocupacions i dessitjos.
En principi fins a s'estiu no ens veurem de nou... En persona. Ja que sa càmara web que em van regalar, amb amor, s'ha de possar en acció.
Recream sa situació del passat setembre.
Ara ja he de partir... s'acosten a ses cintes vermelles per ses que mos fan voltar abans de passar pes pip~pip.
Només mir es camí quan vé una volta, no deix de mirar els ulls des meus pares...
Cada pic que me gir hi son. Es derrers cops veig a ma mare que es va a seure. Deixa lloc a nes seu home. A nes nostre home. I mon pare segueix allà, esperant que desapereixi sa meva silueta. Esperant amb aquella mirada que diu més del que ell xerra. Esperant que sa seva nina, es seu ocellet torni a volar cap a terres portugueses.
Li tir bessades fins que ja he de fer via a anar a sa porta B... Encara que els seus ulls no riuen, ell si.
Els estim. L'estim. Me quedaran ben endins ses seves paraules. Poques i valuoses. Consistets com ell tot sol.
Hores de retard, dia sencer d'aeroports, s'MP3 es dorm, maleta extraviada, papers, coes d'espera, voltes per magatzems de maletes que romanen esperant a l'amo, i l'amo desesperant per elles.
Agaf es bus, amb dues, no tres maletes. Així i tot, pens:
"He duit sort! Si ja me veig en feines així, que hauria fet amb s'altre?! Aviat arribarà. Millor!"
Dins es bus, un jove es seu devora jo. El convit a unes mossegades des meu panet, ell a uns glops des seu Sumol de taronja. Des cap d'uns minuts ja sé que és de nom i que està fent pràctiques de veterinaria. Xerram... fins que ens dormim. Arribam i ens despedim. Diu que passarà pes poble i si no, ens veurem a Portalegre... queda pendent que em convidi a un Gintònic i que un dia li doni a tastar es Xoriguer.
_(Ara he fet una correguda cap a nes bus, m'acabem d'avisar que sa maleta estava en camí! Ja la tenc, aquí, devora jo!)_
Vull seguir, però primer hi ha d'haver sa reubicació necessaria. Aquelles hores de transició. O dies.
Retornar.
Es meu cos és aquí i sa meva ànima encara no ha decidit on està, sé que no l'hi queda molt. Cada pic la sent més a prop.
Xesca Pro.
Com sempre i com mai.
|
|
|
