Un mes i mig, dos mesos i van passant…

 El temps passa a poc a poc, i a n’es mateix temps  és tan ràpid com sa mirada atractiva que has trobat en mig de sa gent, i ja mai tornaras a captivar.

No duc rellotge fa anys, diria que tenc una bona noció des temps… O més bem dit, més o manco sé a quina hora me trob. El tema “hores”, sempre m’há parescut una invenció humana més per controlar… No vull dir que no pugui anar bé. Hi há situacions en que és necesari controlar el temps. Com més va més. Tot va per hores, minuts i segons.

Aquí pareix que no han existit mai els rellotges… Ni tan sols sé si han existit els calendaris. Però sigui com sigui, superen i de bon de ver, el que era el caràcter mediterrani autèntic.

 Per exemple  el lema de Menorca; “Ets a Menorca, no frissis”. Que encara podem adquirir per uns euros, imprés a una d’aquelles camistes que et fan reconeixer, i a mi envejar, una persona que há tengut sa sort de respirar i passejar per Menorca, illa de sa que n’estic enamorada i a sa que sempre vull tornar. He de dir que no m’há passat amb molts de països, ò llocs que hagi visitat, amb tanta intensitat.

Ses coses van a poc a poc, amb persimonia, amb lentitud, a vegades me sembla que fins i tot es respira desgana...

Me consider una persona tranquila, que encara que més o manco sabi a quina hora es troba, no frissa... Es fet de no frissar i asaborir cada petita passa del que pugui estar fent me condueix a fer tard molt de pics. Jo ho intent controlar! Hi ha hagut temporades en que he aconseguit no fer més que deu minuts tard, i pics contats, (que se m'han fet extranys), esser sa primera a les tres i mitja a nes Barceló... Repeteixo me sobren dits d'una mà per contar aquets inusuals moments.

Idò això tranquila, si... però, com ja vaig mig descobrir en respirar l'aire de Canaries durant uns quatre mesos, l'aplatanament (com deien es Chachos canaris) generalitzat en tot i per tot, m'arribava a estressar. No sé que corria per les seves venes, però no me pareixia que hi tenguesim el mateix líquid!

Ses coses van avançant com un caragol, com un caragol que a més...

S'atura a nes bar perque té ganes de fer un café, que en sortir des bar troba un amic a s'altre part de carrer i recorda que l'hi ha de contar mitja vida (fa dos dies que no el veu), i acte seguit se n'adona compte que ha deixat ses claus de sa feina a sa biblioteca on havia anat a llegir TOTS els diaris des dia, i clar... quan surt de sa biblioteca de nou, vol un altre café perque ja comença a ferse fosquet i necesita cafeina intravenosa per funcionar, i res, un altre amic,... voltes en espiral, i cafes per funcionar... A nes final està massa cansat per fer feina, i per casualitat passa per l'esglesia des poble i veu que ja es massa tard!!! Es hora de deixar sa feina per avui, home!!! Que hi ha sa dona i es fils a casa!! Això no és familia ni és res. Vaja pare, que es passa es dia fent feina!!

I mentre... a sa feina... Voluntaris que començen a dur sa casa a ses espatlles i deixen llim per on pasen, s'estan converitnt amb caragols. No volen, no volen babajar tot es dia, nooooo! No volen! Però ses circumstancies els estan començant a afectar, comencen a menjar fulles verdes i a caminar a poc a poc.

Serà el clima? O serà personal!?

                                                                                                                        Xesca Pro.

                                                                                                  Amb més ganes de ser papellona que caragol!