Avui fa sol...

Avui fa sol i el duc dedins...

 

Me despertat (lo que tan sols succeix a partir dels 15/30 minuts d'obrir els ulls), cantant i imitant animals i no sé quin tipus de coses més...

 

Vestirme aviat, no vull perdre sa calentor des llit... Vestir ses mateixes robes d'ahir. Me va agradar, plenes de color. Vestirme quasi sense haver sortit des llit, m'aixec i amb so mateix aixecarme ja tenc una cama dins es calçons... s'altre fluixetja, encara no està desperta.

 

Encenc es llum des bany... (Clic!) i aquest florescent només fa renou... Que són les deu!! Que ès aquesta versa que tenim tots de despertar!?

 

Tovalloleta blanca, aigua fresca i cara neta. Abans, m'he rentat ses mans amb or de sol.

 

Recull es recoll amb una pinça negre, de qualsevol manera. Agraeixo haver-la trobat dins "s'autocarro".

 

Anam a sa biblioteca a fer es nostres deures de português. Que per cert "já falo!". A a la fi tenim classes!! Encara que m'he entrengut més en dibuixar es mal son den Simone... Sa biblioteca des nostre poblet, ès fantàstica, sa llàstima ès s'horari que hi tenen, que fa que tot es mantengui nou, ja que, com aquell que diu, ningú pot emprar-la. Tanquen a les 17 h. Ja me diras! Ni un estodiant pot emprarla. Des d'eduació secundaria, ja que arriben a nes poble damunt les 18. Els més jovenets, pujen a nes "segon pis". On ben igual que a casa des meus pares, quan erem infants, era sa sala de jocs. Però els seus jocs es limiten a posarse ses clucales danvant s'ordenador i fogir des mon real... però a partir d'una imaginació emprestada, llàstima.

 

Em tornat a sortir al carrer i mmmhh... Aquelles plantes, que estava tan ansiosa per veure com eren ses seves flors, ara ja han començat a possar color!! Deixant de ser grans fulles verdes escampades per qualsevol redol de Castelo de Vide. Quina olor més dolça!! Són roses. A nes mateix temps, amb aquest primers raijos incidents, comencen a sortir els ulls dels bulbs, d'altres més promiscus ja han rebentat en flor i mostren la seva bellesa tot solets enmig del jardí, tan sols el rodeja terra, els demés van més tranquils i es desencogeixen poc a poc (devagarinho com diuen aquí).

 

Xesca Proh.

Tan sols un alè

 

 

Castelo de Vide

A punt d'arribar a la meitat del meu Servei de Voluntariat Europeu.

Final de febrer del 2007... I es temps segueix passant ben ràpid.

 -pens: “tendrà qualque cosa a veure amb sa "Ressonància de Schumann"?-.

 

Segueixo bé, unes coses millor i altres com sempre. Tot i així, contenta, pensant, imaginant i preparant nous projectes. Pot ser vos en xerri més envant de cap on van es truis, sa veritat ès que encara no ho sé ni jo!

Hi ha tant... i a vegades pareix tan poc!!

En quant a nes projecte, que en teoria esteim fent durant tots aquests mesos... podria dir que està igual que al principi, cosa que ha fet que sa moral pujas i baixas més d'un pic. Sa cosa, ara, està més controlada... a moral me refereixo. 

He de dir que damunt terra, herba, amunts i avalls, rius i riarols he preparat poques excursions, ara bé, per dins...

Han estat, són, i veig venir que será un descobrir racons que encara són ben verges. 

Racons… des que he de retirar ses teranyines amb un bastó de porrassa. Delicadament, i quan vull, ò necesit, amb es seu característic renou de fuet amenaçador i follet giravoltador. Depen de ambdues, sa teranyina i jo.

Racons... obscurs com es vespres de lluna nova dins un pinar.

Tant obscurs com en tancar els ulls en voler dormir, cobert per tot es tapament, de cap a peus, tot i més, i només surt un trosset de llomet que frisses de tapar tot d'una descobreixes que es silistre acarona ta esquena. Obres els ulls i per molt que els bades, no veus més que OBSCURETAT. Tant amb es cap davall es cobertors, i es cos arrufat més no poder, com quan treus sa punteta des nas amb es punys, aferrats a ses galtes, estrenyent ses mantes. I es peus amb es dits cap endins... ben endins. Tens 13 anys i és OBSCUR.

Racons... tan lluents i calents com sa claror d'un llum d'oli en calar-l'hi foc...  Tan lluent com aquells arcs de Sant Martí, de fa uns anys, que pensavem correr fins a nes seu extrem i topar-mos amb s'olleta. Ara bé, d'aquest derrers racons has d'encarregarte de refegir oli, si no... ja ho saps: S'APAGUEN!

I l'has d'agafar fort amb una mà, i endinsarte dins tu mateix, i donar claror per menjarte s'oscuretat dels altres, per veure, observar i tornar a veure i observar, callar... i analitzar. Un dia ho entendras! Si no és que ja ho has entes avui... pot ser serà demà, o un demà, o un altre demà.

Hi ha aquells recons que en passar-hi, veus que els tenies abandonats fa molt, pot ser massa. Ara ja hi ets. Retires ses cortines blanques, lleugeres, semitransparents i pessades a nes mateix temps. Amb un moviment de mà, ràpid i circular, fregues es vidre i penses "Els hauria de fer nets un dia d'aquets", te n'oblides just haver-ho deixat passar pes cap. Obres de bat a bat ses finestres per fer fogir s'olor a humitat i fongs...

Sembraras un Jessamí per perfumar.

Sorprenentment et donarà flor més aviat que de pressa!

Et sentiras a gust a n'aquest recó dessolat, miraras la roda de fora, gaudiras, pintaras sense pensar, pensaras amb pintar, ploraras i riuras... Encara que ets concient que no rius tant com fa uns mesos. N'ets tan concient com que de d'aqui a no res tornaras a riure tant o més. No et preocupes, simplement te n'ocupes i és suficient, més que suficient.

Somrius.

 

Molts de pics sotmessa a SOLETAT.

A RES.

A UN NO RES.

 

S'ha fet pesat...

però clar, depen des dia.

Molts de pics depen tan sols de si fa sol o si plou. De tan en tan m'he volgut creure que era s'única evidencia des meu estat. S’exterior. Somrius de nou… Encara que no ho volgués pensar i creure i creure i pensar, hi havia molt més que me rovegava ses venes, i me xuclava sa sang, sa rialla i es voltant.

~~~

Després de veure que passa es temps i molts de pics tan sols faig perdre'l. Vaig decidir viatjar. Amb un pensament de: “M’ès igual sa seriositat de ses cares que no m’importen, en tonar torn… Ara; JO!”

Es poble, sense massa que fer, per preciós que sigui no deixa de ser un escenari sense guió. No en vull ser actriu, més que en els moments que m'han de mester per s'assaig… i primer, necesitam um guió…

Així que revol per diferents papers com una papellona primaverenca, i per originals ambientacions, amb varietat d'atrettzo i de companys de repartiment. Amunt i avall, dreta i esquerra, de Portugal, platja amb mar forçuda, que et fa ballar anatòmicament en contra de sa teva voluntat... i et deixes dur. Copinyes amb tamany relatiu a l'atlantic, iguals i diferents en comparació a ses nostres mediterranies. Mans i ulls que demanen els doblers que no tendran a cap de més... Surf, cans que corren jugant amb un desconegut, soletat, tu...

Confussió de sentiments. Soletat SOLETAT, tan sols per uns minuts dins un mes.

SOLETAT SOLETAT

Tan desijada i rebutjada altres moments...

Rodejada i sola.

Mamballetes, flamenco en viu, cançons que te rebassen s'ànima i te la deixes rebassar de goig.

Sabates de “topos” amb tacons.

SOLETAT, mir al cel cel i veig el mateix quadre que vaig crear amb la ment aquella matinada en pujar a s'avió. Novembre…Varsóvia, 5:30 des matí. Avui… Lagos, 5:30 de s’horabaixa. Però reconec aquesta imatge, i amb sorpressa torn a pensar, "L'he de pintar!... conseguiré reproduir sa seva gama?"

                                                                          ~~~

Fins prest a nes que mos veurem aviat, sobretot a nes meus pares estimats!! Que venen aquest cap de setmana. I ben aviat a ses nines que estan Barcelona, i es nin, i es nins, i na Ri i en Rafel!! Que bé!!

I fins un prest, no tan prest a nes que mos veurem més envant…

Encara que dins jo, vos veig molts de pics, de tant en tan es vespres en dormir, i de tant en tant de dia en somiar.

I a nes que possiblement, per no dir lo més segur, no mos veurem mai si me deixau unes pareuletes sabré que heu passat per aquí i si no… m’ho imaginaré, o no.

Per acabar: Aquest cap de setmana, ahir, vaig a anar a veure s'obra de teatre de “El Petit princep”. A nes teatre de Lisboa. Va ser fantàstic!!

Vos deix amb:

 

"Els ulls no son capaços de veure lo essencial, tan sols el cor pot fer-ho."

"Tots els adults han estat infants, encara que molts d'ells se n'obliden."

"Estimar no és mirar-se un a s'altre, sino mirar en sa mateixa direcció."

Frases que des del Petit Princep ressonen dins sa meva cervellera.

Esper que sigueu feliços i se dibuixi una rialla a sa vostra dolça cara per petit que sigui es detall!!

Una llarga abraçada a tots i a totes!!

 

Xesca Proh.

Interior-exterior-interior.Obri-tanca-obri!(exercitant)