Acabat d'aixecar el vol, carrregada com una mula... Però ho he aconseguit, he aixecat el vol de nou.

 

Ahir horabaixa, despres d'un dinar amb els nostres amics de la vila de Castelo de Vide. Tres Dona Victoria, Roberta i Marino. Com uns pares i sa padrina. Dinar elegant. Un dinar carregat de vi, anys acumulats i consellls derroxats. Jo.... escoltava amb els ulls i les orelles. El cor em bategava fort. En Simone, es meu cor i jo sabiem que haviem de frissar.

 

Començavem es dinar de despedida amb es nostres amics a les 13.55. Sortiem des poble a les 15.00. Emocionats, omplint es cotxe des que ha fet de "pare" durant un temps, i corrent cap a Portalegre. Allà agafavem un "autocarro" fins a Evora.

Aquella hora i mitja de bus, i s'altre mitja de cotxe era la meva despedida solitaria del que fa molt que dessitjava despedir. Se'm plantejaven un merder de preguntes... un altre merder de respostes.

 

Pensava... com així això així?

                                          Com així això aixà?

                                                                                                              Qui sap! Ara ja m'es igual!.... o no. Sé que no.

 

Necesit transit... necesit un temps. VULL RESPIRAR PROFUND I SER CONCIENT QUE PARTEIXO!

 

Arribar a Evora...

 

Ara ja hi soc. En Simone. Es meu amor Simone. En Simone i jo.  A despedirmos de na Mathilde, amiga estimada que també està de voluntaria a Portugal. És del Sud de França. I ès fantàstica.

Amb ella despres anirem cap a Lisboa. Allà amb la resta de familia que hem format, amb s'escenari de un platja portuguesa ens despedirem. I que no és guapo!!??

 

En haver difrutat tots aquest moments i deixar Portugal amb un bon gust de boca...

Enlairarmos, passar una nit a Barcelona, despertar i volar de nou a sa roqueta.

 

Dormir de nou amb silenci... ho anyor.

 

Tocar el meu llit i taparme sols amb sa mosquitera... ho anyor.

 

Veure es meus amors... ho anyor.

 

Veure en Toniet... ferli cuatre tonteries i deixar caure sa bava... encara no sé com serà es moment... però ja l'anyor.

 

Correr cap a la mar i entrar fent esquitxos. Botar de cop, fent panxada, deixar que ses llàgrimes es mesclin amb la mar. La mar mediterranea, sa que vull que em rodeji tots els racons del cos... HO ANYOR!

 

Fins aviat.

 

Xesca Proh.

Transició constant.

Més envant un poc més. Per avui no tenc més temps.

Des de es centre de junventud Portugues. Evora. Portugal.

 

Deixar paraules sense rebre resposta s'ha fet pesat i em fa pensar.