Castelo de Vide

A punt d'arribar a la meitat del meu Servei de Voluntariat Europeu.

Final de febrer del 2007... I es temps segueix passant ben ràpid.

 -pens: “tendrà qualque cosa a veure amb sa "Ressonància de Schumann"?-.

 

Segueixo bé, unes coses millor i altres com sempre. Tot i així, contenta, pensant, imaginant i preparant nous projectes. Pot ser vos en xerri més envant de cap on van es truis, sa veritat ès que encara no ho sé ni jo!

Hi ha tant... i a vegades pareix tan poc!!

En quant a nes projecte, que en teoria esteim fent durant tots aquests mesos... podria dir que està igual que al principi, cosa que ha fet que sa moral pujas i baixas més d'un pic. Sa cosa, ara, està més controlada... a moral me refereixo. 

He de dir que damunt terra, herba, amunts i avalls, rius i riarols he preparat poques excursions, ara bé, per dins...

Han estat, són, i veig venir que será un descobrir racons que encara són ben verges. 

Racons… des que he de retirar ses teranyines amb un bastó de porrassa. Delicadament, i quan vull, ò necesit, amb es seu característic renou de fuet amenaçador i follet giravoltador. Depen de ambdues, sa teranyina i jo.

Racons... obscurs com es vespres de lluna nova dins un pinar.

Tant obscurs com en tancar els ulls en voler dormir, cobert per tot es tapament, de cap a peus, tot i més, i només surt un trosset de llomet que frisses de tapar tot d'una descobreixes que es silistre acarona ta esquena. Obres els ulls i per molt que els bades, no veus més que OBSCURETAT. Tant amb es cap davall es cobertors, i es cos arrufat més no poder, com quan treus sa punteta des nas amb es punys, aferrats a ses galtes, estrenyent ses mantes. I es peus amb es dits cap endins... ben endins. Tens 13 anys i és OBSCUR.

Racons... tan lluents i calents com sa claror d'un llum d'oli en calar-l'hi foc...  Tan lluent com aquells arcs de Sant Martí, de fa uns anys, que pensavem correr fins a nes seu extrem i topar-mos amb s'olleta. Ara bé, d'aquest derrers racons has d'encarregarte de refegir oli, si no... ja ho saps: S'APAGUEN!

I l'has d'agafar fort amb una mà, i endinsarte dins tu mateix, i donar claror per menjarte s'oscuretat dels altres, per veure, observar i tornar a veure i observar, callar... i analitzar. Un dia ho entendras! Si no és que ja ho has entes avui... pot ser serà demà, o un demà, o un altre demà.

Hi ha aquells recons que en passar-hi, veus que els tenies abandonats fa molt, pot ser massa. Ara ja hi ets. Retires ses cortines blanques, lleugeres, semitransparents i pessades a nes mateix temps. Amb un moviment de mà, ràpid i circular, fregues es vidre i penses "Els hauria de fer nets un dia d'aquets", te n'oblides just haver-ho deixat passar pes cap. Obres de bat a bat ses finestres per fer fogir s'olor a humitat i fongs...

Sembraras un Jessamí per perfumar.

Sorprenentment et donarà flor més aviat que de pressa!

Et sentiras a gust a n'aquest recó dessolat, miraras la roda de fora, gaudiras, pintaras sense pensar, pensaras amb pintar, ploraras i riuras... Encara que ets concient que no rius tant com fa uns mesos. N'ets tan concient com que de d'aqui a no res tornaras a riure tant o més. No et preocupes, simplement te n'ocupes i és suficient, més que suficient.

Somrius.

 

Molts de pics sotmessa a SOLETAT.

A RES.

A UN NO RES.

 

S'ha fet pesat...

però clar, depen des dia.

Molts de pics depen tan sols de si fa sol o si plou. De tan en tan m'he volgut creure que era s'única evidencia des meu estat. S’exterior. Somrius de nou… Encara que no ho volgués pensar i creure i creure i pensar, hi havia molt més que me rovegava ses venes, i me xuclava sa sang, sa rialla i es voltant.

~~~

Després de veure que passa es temps i molts de pics tan sols faig perdre'l. Vaig decidir viatjar. Amb un pensament de: “M’ès igual sa seriositat de ses cares que no m’importen, en tonar torn… Ara; JO!”

Es poble, sense massa que fer, per preciós que sigui no deixa de ser un escenari sense guió. No en vull ser actriu, més que en els moments que m'han de mester per s'assaig… i primer, necesitam um guió…

Així que revol per diferents papers com una papellona primaverenca, i per originals ambientacions, amb varietat d'atrettzo i de companys de repartiment. Amunt i avall, dreta i esquerra, de Portugal, platja amb mar forçuda, que et fa ballar anatòmicament en contra de sa teva voluntat... i et deixes dur. Copinyes amb tamany relatiu a l'atlantic, iguals i diferents en comparació a ses nostres mediterranies. Mans i ulls que demanen els doblers que no tendran a cap de més... Surf, cans que corren jugant amb un desconegut, soletat, tu...

Confussió de sentiments. Soletat SOLETAT, tan sols per uns minuts dins un mes.

SOLETAT SOLETAT

Tan desijada i rebutjada altres moments...

Rodejada i sola.

Mamballetes, flamenco en viu, cançons que te rebassen s'ànima i te la deixes rebassar de goig.

Sabates de “topos” amb tacons.

SOLETAT, mir al cel cel i veig el mateix quadre que vaig crear amb la ment aquella matinada en pujar a s'avió. Novembre…Varsóvia, 5:30 des matí. Avui… Lagos, 5:30 de s’horabaixa. Però reconec aquesta imatge, i amb sorpressa torn a pensar, "L'he de pintar!... conseguiré reproduir sa seva gama?"

                                                                          ~~~

Fins prest a nes que mos veurem aviat, sobretot a nes meus pares estimats!! Que venen aquest cap de setmana. I ben aviat a ses nines que estan Barcelona, i es nin, i es nins, i na Ri i en Rafel!! Que bé!!

I fins un prest, no tan prest a nes que mos veurem més envant…

Encara que dins jo, vos veig molts de pics, de tant en tan es vespres en dormir, i de tant en tant de dia en somiar.

I a nes que possiblement, per no dir lo més segur, no mos veurem mai si me deixau unes pareuletes sabré que heu passat per aquí i si no… m’ho imaginaré, o no.

Per acabar: Aquest cap de setmana, ahir, vaig a anar a veure s'obra de teatre de “El Petit princep”. A nes teatre de Lisboa. Va ser fantàstic!!

Vos deix amb:

 

"Els ulls no son capaços de veure lo essencial, tan sols el cor pot fer-ho."

"Tots els adults han estat infants, encara que molts d'ells se n'obliden."

"Estimar no és mirar-se un a s'altre, sino mirar en sa mateixa direcció."

Frases que des del Petit Princep ressonen dins sa meva cervellera.

Esper que sigueu feliços i se dibuixi una rialla a sa vostra dolça cara per petit que sigui es detall!!

Una llarga abraçada a tots i a totes!!

 

Xesca Proh.

Interior-exterior-interior.Obri-tanca-obri!(exercitant)

NOTICIES

Els ciutadans de les Illes no tindran equiparació lingüística El nou Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, amb els vots de PP i PSOE, no reconeixerà la igualtat en drets i deures per a les dues llengües cooficials. Finalment, el nou Estatut d'Autonomia de les Illes Balears no reconeixerà la igualtat en drets i deures lingüístics dels ciutadans de les Illes Balears. Amb la situació legal actual, emparada per la Constitució i l'Estatut, els ciutadans de les Illes tenen el dret i el deure de conèixer el castellà, però només tenen el dret de conèixer el català. Durant la fase de redacció del nou Estatut, els grups d'esquerra (PSOE, PSM-EN i IU) van demanar que les dues llengües gaudissin d'equiparació legal, en honor al seu nom de "cooficials", El PSOE, però, es va fer enrere ja fa temps "en benefici del consens", consens que, tanmateix, no es va assolir. Ara, l'Estatut resta pendent de la tramitació parlamentària a les Corts espanyoles, i amb tota probabilitat tindrà els vots favorables del PP i el PSOE. Els grups nacionalistes i IU, però, continuen pressionant per aconseguir, a través d'esmenes, la igualtat lingüística, però la vicepresidenta del Govern de les Illes, Rosa Estaràs (a la foto), va dir textualment que "en aquest punt, no puc cedir". Amb la propera aprovació de l'Estatut, es liquidarà una nova oportunitat de fer honor a la denominació de "cooficals" de les dues llengües, cosa que sí que aconseguí el nou Estatut català. SNL-USOC 15/12/06 15/12/2006   Que sents en llegir això? Que n'opines? Que podem fer-hi? Digues...     Avui no és un text meu. No acostum a possar altres coses, però això ho sent tan endins com si fos meu... I en part ho és! És qüestió de llengua, de llengua mare, de drets i realitats. Xesca Proh. Amb un nus a la gola... i un pes al pit!

Arribes... i no arribes. Tu, tan forta i tan sensible.

Sempre el mateix, en trobarte situacions que no sabies de sa seva existencia, o volies pensar que així no era...

 

Escoltes:

 - Tu ets forta! Tu pots aguantar-ho! - d'una veu amiga, familiar, que possiblement no sap que t'ha de dir, o pot ser està convençuda del que deixa sortir de sa seva boca per penetrar dins es teu cervell-.

 

Moltes vegades he pensat i contestat:

 

- Soc forta quan és necessari esser-ho. (Així ho sentia en contestar-ho)

 

Ara pens:

-I UNA MERDA!!

Sé que no és més que sa necesitat d'un crit i un alè profund, païr quatre situacions, i au... tirar endevant, sentir i disfrutar. Com sempre.

Ho sé, peró tenc ganes de pensar i pens:

-I UNA MERDA!!!

 

Qué és aquesta electricitat dins es meu cos? A que és degut sentir-m'he amb ganes de vomitar? A que vé, notar que just que pensi sa paraula "FORTA", els llagrimers vulguin brollar? PUF!! -alen fort-.

 

Acab de tornar... si si, amb ganes, amb ganes autoconvençudes,... Ben igual que aquest sentiment que m'oblig a tenir de ser forta.

Racionalitzar. Pensar ses coses, analitzarles, i arribar a una conclusió que me convenci del que "inevitablement" he de creure, realitzar, viure, oblidar, aparcar, esperar, treballar, lluitar, coneixer, gaudir, respirar, riure...

 

Ara toca viure aquí. No és un drama, clar que no. Es una realitat a sa que demà i sino passat demà tornaré a formar part amb ganes!

 

Però és sa meva primera experiencia amb aquestes sensacions dividides entre dues vides i dos països, sense cap conexió més que jo mateixa, únicament jo. Al manco sa primera amb una certa maduressa i conciencia dels fets.

 

M'he passat es Nadal entre aquí, allà i enlloc.

 

Clar que he disfrutat. Clar que hi ha hagut moments inoblidables. Clar que hi ha hagut moments en que estava clarament a casa.

Els que m'han retengut, impresionat... ò que m'han abraçat més?!

 

Arribar a casa i sentir que està buida, perque tu Foneta, tu ja no hi ets... Cada dia despedirme de tu, en passar per on estas enterrada... Cada dia un fins ara. Sabent que és un fins mai.

 

Ses Nines, ai amors... Sempre amb voltros!! Aquesta complicitat que ara sent com si la m'haguesin rebassada. Aquelles mirades, aquest sentiment de calor, de confiança absoluta. De xerrar de tot, i aquest TOT és natural. (Quí son "ses nines" ja ho saben, i qui no ve massa amb ses nines i és com si ho fos també!)

 

Aquí no tenc això.

 

Ballar...

Ballar amb tothom i amb ningú. Tancar els ulls abraçada a tu i sentir el teu alenar i ses parauletes en xiuxiueig.

 

Aquestes rialles que tan sols entenem tu i jo, amor.

 

Aquestes reaccions que per altres precisen explicació... i per noltros... s'explicació és es moment. Una mirada rápida ens conecta a l'instant.

 

Sa panxa d'ella no atura de creixer.Es menut va agafant espai. Esperaré ses fotos de panxa creixent amb ganes de sentirla i tocarla. Emocionats. Acaronant amb fets i paraules qui d'aqui a uns mesos será aquí. Seran pares. Dolços i sempre disposats a esser-hi.

 

Moments inexplicables, extrets d'una pel.licula que encara no he vist. Però n'estic segura, tanta màgia no pot ser real.

Massatges... llençols negres. Sensualitat que rebosa... 30 hores... Ara, setmanes després encara pens amb tu.

 

Complir 25 anyets... Amb els que estim.

 

Anar a n'es poble de devora i sentir-m'hi extranya, més de lo extranya que soc aquí.

 

Hipersensibilitat.

 

Tenir-t'he a casa i no veure't. Tenir-t'he a prop i sentir que els silencis ho diuen tot. Que ses paraules no surten i ses abraçades son cómodes. Te sent lluny, però no et vull empenyer cap a jo, sé que no és així. Confussió... No he tornat per ferla més grossa. Tranquil, em mantendré al marge i d'aquí a no res desapareixaré. Passaré desaparcebuda. Dissimularé. Deixaré camí lliure i, fora de casa, no et miraré més de lo necessari.

 

Preparar maletes i fer sa derrera repassada... Sa meva nina està fins una hora abans de partir estimant-me amb sa mirada. Feim un gravat mental de nosaltres, de sa nostra amistat que no es sap creure que passarà molt fins que ens retrobem.

 

I es coret, es coret arriba poc abans de partir, jo estic intentant eliminar coses innecesaries de dins s'equipatge. Me permet es luxe d'agafar dos jerseis, un que m'agrada per lo cómode i s'altre per guapo i suau... Un moment en que m'ho planteig tot milimètricament. Sé que hi haurà sobrepes, clar que si. I encara not es Martini dins jo, i sent sa música que he sucat fins a nes derrer moment. He ballat com una moixa que sap que es pot deformar com el fang, que pot fer el que vulgui ja que en dues hores deixarà passar el temps en la distancia.

 

Dorms a sa butaca, ben igual que es derrer pic, amb s'única diferencia que avui encara no ronques.

 

Adeu,... torn,"Aquesta corona me va tocar amb es pastis de reis, es per tu. Cuida't."

 

Aviat cap a nes cotxe.

 

Arrancam amb es meus pares cap a s'aeroport. Avui estava més que a punt, amb ses maletes a fora i s'abric ben posat, tan sols em falta embolicarme sa palestina pes coll. Uns minuts després me la llevaré... però ara parteixo, vull calor, es prest, es sol vol sortir i jo convençuda que tenc fred.

 

Partim amb temps, són les 7.30 del matí. Avui no mir enrere en començar es camí de partida. Ella no hi és, i es llum... apagat.

 

Volem tenir temps per dirmos el que ja sabem. Per mirarmos i berenar junts.

 

Els mir, intentant pintar el pentinat que duen, ses seves cares encara sense rues, ses seves mans, es seus moviments... ses seves preocupacions i dessitjos.

 

En principi fins a s'estiu no ens veurem de nou... En persona. Ja que sa càmara web que em van regalar, amb amor, s'ha de possar en acció.

 

Recream sa situació del passat setembre.

 

Ara ja he de partir... s'acosten a ses cintes vermelles per ses que mos fan voltar abans de passar pes pip~pip.

 

Només mir es camí quan vé una volta, no deix de mirar els ulls des meus pares...

 

Cada pic que me gir hi son. Es derrers cops veig a ma mare que es va a seure. Deixa lloc a nes seu home. A nes nostre home. I mon pare segueix allà, esperant que desapereixi sa meva silueta. Esperant amb aquella mirada que diu més del que ell xerra. Esperant que sa seva nina, es seu ocellet torni a volar cap a terres portugueses.

 

Li tir bessades fins que ja he de fer via a anar a sa porta B... Encara que els seus ulls no riuen, ell si.

 

Els estim. L'estim. Me quedaran ben endins ses seves paraules. Poques i valuoses. Consistets com ell tot sol.

 

 

Hores de retard, dia sencer d'aeroports,  s'MP3 es dorm, maleta extraviada, papers, coes d'espera, voltes per magatzems de maletes que romanen esperant a l'amo, i l'amo desesperant per elles.

 

Agaf es bus, amb dues, no tres maletes. Així i tot, pens:

"He duit sort! Si ja me veig en feines així, que hauria fet amb s'altre?! Aviat arribarà. Millor!"

 

Dins es bus, un jove es seu devora jo. El convit a unes mossegades des meu panet, ell a uns glops des seu Sumol de taronja. Des cap d'uns minuts ja sé que és de nom i que està fent pràctiques de veterinaria. Xerram... fins que ens dormim. Arribam i ens despedim. Diu que passarà pes poble i si no, ens veurem a Portalegre... queda pendent que em convidi a un Gintònic i que un dia li doni a tastar es Xoriguer.

 

 

_(Ara he fet una correguda cap a nes bus, m'acabem d'avisar que sa maleta estava en camí! Ja la tenc, aquí, devora jo!)_

 

 

 

 

 

 

Vull seguir, però primer hi ha d'haver sa reubicació necessaria. Aquelles hores de transició. O dies.

 

Retornar.

 

Es meu cos és aquí i sa meva ànima encara no ha decidit on està, sé que no l'hi queda molt. Cada pic la sent més a prop.

 

 

                                                                                                   Xesca Pro.

                                                                                          Com sempre i com mai.

 

 

24.Setembre.2006

 

Aquí seguim...

Dues setmanes,

 que despres d'un Gran canvi,

vam avançant dins una dinàmica relaxada.

 

Mmmmm...

Això és un plaer!

Després de païr el que vos comentava anteriorment,

tan sols puc gaudir el que tenc per viure aquí.

 

Com suposam, quan canviam de lloc, pais, poble...

ò el que suposi un canvi vaja!

Necesitam un temps, un proces, que ens permeti adaptarmos,

si el resultat és positiu, sense adornarnos ens sentim involucrats amb el que feim e integrats a on som!

 

Per sort per ara és així,

cada dia me sent més dins on soc,

més al meu lloc,

amb ganes,

amb interes i amb ganes de saber més!

 

D'omplirme del que hem rodeja...

 

 

 

Xesca Pro.

Un parell de setmanes a Castelo de Vide

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Això no seria possible sense voltros! No sabeu lo agraïda que estic de quan entro aqui trobarme ses vostres paraules acaronadores.

 

En principi, vaig llegir, ses persones (des de infants) necesitam deu abraçades al dia... Ens fam sentir estimats i apreciats i per tant, en consecuència, més segurs i feliços. Crec que aquets sentiments van enllaçats un amb s'altre, partim d'un per desembocar en un altre... ès com una catarata, que va passant d'una bassa a l'altre, i a l'altre, i a l'altre modelantse al seu curs, cada pic amb més força. 

 

Me sent dins aquestes persones. Ho dic així, perque n'hi ha, que mantenen ses distancies, tant psíquica com físicament. Jo per sort o desgracia, prefereixo pensar que per sort; NO PUC! M'encanta tocar i esser tocada, de cos i d'ànima! Com podeu veure i haureu vist m'encanta xerrar de sentiments i sensacions... i veure que arrib a certes persones i elles arriben a jo... UAU!! M'encanta!! Es tota una experiencia ben gratificant!!

 

No sempre tens aquelles persones, que voldries t'abraçasin, pell a pell. Dient sa meva veritat sobre això, no m'agrada que m'abraci sigui amb cos o sigui amb mirada, qualsevol persona, com a tots mos passa, supos, n'hi ha que prefereixo tenirles al marge i quan dic al marge, me refereixo BEN AL MARGE, de jo i el que m'envolta. No sempre ens tenim a prop en distancia física.

 

Saber que vagi on vagi sigui a 7, 13 ò mils de kilòmetres a lluny, i així i tot vos puc sentir a prop i ferme sentir a prop de voltros. Sentir aquestes abraçades necesaries. Sentir aquestes paraules que hem recolcen... ja me basta!Ja m'omple!! Ja m'omplen ses mancances que pugui tenir de mirades, de caricies, d'estones de prendre un cafè, d'estones de deixar passar es temps davall sa capa des sol allargats com a dragons, de converses infinites, de silencis que ho diuen tot, d'estones de jugar amb s'arena de sa Roqueta, de voltes amb bicicleta, de capbuçades dins aigua dolça, i dins aigua salada, de futbolins, de rialles, de llàgrimes, de sol i pluja, d'estiu, d'hivern, de tardor, de dolça i perfumada primavera, de VOLTROS, de NOLTROS... aiiiii

 

Gracies a tots per esser-hi, gracies per deixarme llegir-vos, gracies per llegirme, gracies (encara que soni a pomaria, ès així) per existir!!!

 

 

 

                                                                                                                                        Xesca Pro.

                                                                                                                   Sentin-vos a prop, hi estigui ò no.

 

 

 

Avui una altre reflexió des meu solet:

                                                                   "Hem de ser es canvi que volem veure al mon!"

                                                                                                                       M. Gandhi.

 

 

No sé si això és viure a nes món real, ò és el que m'havia imaginat durant temps i ara he acabat sense sortir del món dels somnis.... Serà que no m'he despertat!?

 

Qui sap!? Qui sap si sa vida és real ò és una pel.licula, un somni, som titelles manejades però un nin engrescat,

                                                                    Qui sap!!??

 

El que sí que sé és que m'ès igual. M'ho prendré com és pito des sereno!! Clar que li donc importancia al "com van sorgint i sortint ses coses". Però hi ha tantes vegades que les "casualitats" són tan "casuals" que no saps on trobar sa resposta, ò qui te digui "això és això/així per això"... que ha arribat un punt que tan sols donc ses gracies a tot i tothom. GRACIES GENERALS I AMB MAJÚSCULES!

 

I ara bé, després d'havervos tirat, com sempre, uns pensaments melosos i un tant metafísics damunt, vos contaré el que ara vé a sa meva vida estimada.

 

Pot ser vaig deixar un poc a l'aire els detalls i ses vivències d'Eslovenia, contades d'una forma més... com li diría? més de peus a terra, no sé... Bé, pot ser que per ara tan sols fos moment d'això. Ja arribarà qualque dia, en tenir més temps, i pot ser també un ordenador que m'ho permeti fer des de casa. Tema fotos i tot això. No és que no en tengui ganes!! En tenc i moltes! Ganes d'actualitzar aquest espai a nes que tant apreci li tenc i agraesc de tot cor ses paraules que m'hi dedicau, sigui aqui escrivint-m'ho, ò quan m'ho deis a mi directament. Gracies mil per llegirme corets!!

 

I ara vé lo bò!!

 

                              M'en vaig! M'en vaig! M'en VAIG!!! Torn a Partir d'intercanvi cultural.

 

Aquest pic toca Letònia, pais que mos sona d'Eurovision, de sentir Latvia 3 points!!

Idò si! Pais del mar Bàltic. Es troba mesclada amb els països de: Polonia, Lituania, Russia, Alemanya... Per allà!

 Vos contaré més coses quan hi hagi estat. Que a part de que està a punt d'entra-hi en funcionament l'euro, que tenen conflictes per les llengües (ses persones ruses, de parla russa i amb passaport rus, no són ben acceptats)... Vaja que per ara no tenc massa coneixaments d'aquest pais. En tornar duré informació de primera ma!!

Quines ganes!!!

 

Aquí partim amb un projecte preciós, molt ben organitzat, i amb un bon fons. El projecte es titula:

                                                                 "PAU I ART" 

 

Sa pau a través de s'art. I tocarem molts d'arts, en principi. Cantarem i ballarem, farem teatre, escultura, pintura, graffitis, video... Com pot ser tan fantàstic!!!???

Hi participam: Espanya (tots som de Mallorca), Polonia, Letonia, Lituania, i Alemanya.

 

Més o manco el que vos he contat és el que sé. En tornar vos seguiré contant. Ara vaig a dedicar ses meves derreres hores per aquí (fins dissabte 3) a sopar i xerrar amb es meus estimats pares i a fer sa bossa, que a les 7.15 partim!!

 

Bono corets. Tenc molt més que contar-vos, però no hi ha res que no pugui esperar a ser contat!

Tan sols dir-vos que es verb volar m'encanta i de cada dia més. Que soc feliç, que m'encanta ser-ho i reforçar aquest sentiment dia a dia. I que disfrut de dir GRACIES!

 

                                       Jo VOL

                                                  tu VOLES

                                                                ell VOLA

                                                                            noltros VOLAM

                                                                                                  voltros VOLAU

                                                                                                                        ells VOLEN

 

 

                                                                             Fins ben aviat!!                            

                                                                                                                               

                                                                                                                         Xesca Pro.                                                                                 LET ON hI hA. A punt d'estirar ses ales i emprendre el vol!!

 

Aquest pic vos deixaré amb una reflexió d'un des meus sols:

         <<Dejaré de ser una persona útil el dia que ahogue la voz de la conciencia que hay en mi.>>

                                                                                                                 Mahatma Gandhi.

 

 

 

 

 

Idò si!

 

Qui m'hauria dit que aquest abril tb podria viatjar?? No sé si l'hauria cregut! Ilusament si, però en conciencia de peus a terra... es meu capet hauria dit; surt de sa teva bimbolla!

 

Després de repetirme tants de pics, dins es meu capet i en veu alta, "enguany conforma't, enguany disfruta de ses margalideres de sa casa de s'amor, no esperis respirar ses flors d'un altre lloc..., aquest abril Mallorca..."

 

Arribava a n'es punt que... si, m'havia conseguit reprimir (per pura realitat economica), ferme s'idea de disfrutar de sa "meva" gent, sa "meva" terra, na Fona (que tb té necesitat afectiva),i es pocs moixos que queden a casa... i sencillament posar un poc al dia sa casa de s'amor, i a jo mateixa.

 

Me pareixia mentida que a poc a poc s'idea, que inicialment era terrorifica, anas passant a...

" Ummmm! que bé, caseta, sol, flors, rialles, bicicleta, essers coneguts que encara més vull coneixer."

 

Si! m'havia arribat a conformar, a no viatjar es més d'abril! Increible però cert.

 Si me coneixeu un poc més de lo que és sa simple façana, sabreu que es "fetixe", ò una de ses meves màximes il.lusions és VIATJAR, i sobretot ja cercant especificar i col.locar sa màxima:

 

                                                          VIATJAR EN MES D'ABRIL!

 

Consider que el món fa un boom de colors. Sa gent respira més desofegada. Riu més facilment, i es pes de ses boires d'hivern han començat a donar lloc a sa soltura des raig de sol, aquest que forma ses flors que ningú més que s'abril crea! Ja està clar que es mesos que vendran seran polis i florits però s'abril té un toc especial de pincell!

 

Aquest canvi m'omple. Ja vau començar-ho a veure a s'escrit d'"Ensumes s'olor de primavera?"

 

Bono, pot ser pensau que visc a un món surealista. Sou totalment lliures de fer-ho. Sa veritat és que jo ho pens molts de pics, però no vull sortirne més de lo necesari. M'encanta!

 

També podria esser que més d'un/a descobreixi que no està tot sol dins es somnis que l'empenyen, o més ben dit no és s'únic/a que s'ha creat una filosofia propia sense adonarsen. Una filosofia on éll tot sol s'acarona a sí mateix.

 

I bé, vos dic que es meu món surealista, es Xesca Pro me diu:

 

Pensa en el que vols, somia en el que vols, disfruta el que tens i intenta disfrutar tb el que no... però sobretot, no donis ses coses per perdudes.

 Disfruta es camí i ja veuras com més d'una pedra que pensaves que no tenia res amagat davall, ò posiblement ni l'havies mirat, aquesta vendrà rodant cap a nes teus peus, s'aturarà... i just gravat a ella i haurà el que desitjes! perque mai ho has deixat de desitjar! No t'has donat per vençuda!

Observa les pedres, observa... no te cansis d'observar... si tan sols miram el fi del camí mos perdem massa oportunitats!

 

I tot això per dirvos!

 

Men vaig a Eslovenia d'intercanvi!!! Estic molt contenta! Molt feliç! Es pròxim abril ja estaré preparada per conformarme de d nou! Ja que no és necesari, aquest m'en vaig a ensumar noves olors i omplirme de nova gent, noves cultures i nous sentiments!

 

En tornar segur que vos taladraré més i més! Pot ser abans i tot!

                                                                                                                            Xesca Pro.

                                                                                           Des de sa meva bimbolla amb olor d'Es lo que venia

Sabeu que me deman? Idó, despres de veure estadístiques que posen que s'espai de Sa casa de s'Amor ha tengut, 200 i busques d'entrades,.... Me deman, i qui deu haver entrat?

 

Clar que quan surts pel mon hi ha gent, amics, que te fan es comentari que ho han vist. Què, ò quines coses els hi han agradat. Vulguis o no, tens ganes de saber qui ha llegit ses teves paraules o qui ha vist ses imatges de sa teva vida. I que en pensen. O com els hi ha arribat.

 

No me vaig aturar a pensar-ho fins que vaig veure es nombre que ja vos he comentat. Pensava que no havien entrat tantes persones... I a partir d'aqui ha vengut ses preguntes.

 

M'agradaria que hi deixasiu comentaris. Clar que si! Mai havia possat fotos a un espai, o simplement mai havia obert sa meva vida a ulls de persones que quasi no coneixes. De fet, xerrant dels escritets que hi deix, no els havia mostrat més que a nes meu quadernet de devora es llit ò es meu capet, ni a ses persones de més a prop. Pot ser per tu no tenen massa significat. Però pots estar segur/a que per jo si, i per d'altres crec i esper que també. Estaria bé que a sa gent l'hi arribas el que troba aquí, però a part de pocs... no en tenc ni idea!

 

Vulguis o no, és destaparte.. i ja que et destapes, pot ser esperes que sa gent es destapi un poc a a tu.

 

                                                                                                     Xesca Pro.

                                                            De jo cap a voltros, amb ganes d'un poc de voltros cap a jo, i cap a tots.

 

 

 

 

Bon dia!!!

 

Avui és un dematí dematinós. Me pareix increible, però cert, es fet d'estar aquí escrivint. Heu vist s'hora que és?!! Jo m'estim més no mirar. Resulta que avui he anat a ferme una analitica, si si, ja hi he anat, no és que estigui esperant per començar es dia, nooo! Pensava que a Mallorca no estavem en condicions infrahumanes (ja mos entenem!) i despres de veure que m'he aixecat a les 6.15 per anar a que me foradasin es braç amb una agulla (cosa que no me fa cap ni mica, ni micona, de gracia) i xupasin sang... m'estic repensant com vam ses coses. No és normal! Però bé... no ha estat per tant!

 

Tenia una especie de pànic a ses agulles. Sobretot a ses agulles tipo moscard. Aqueixes dematineres que te xupen sa sang. Dic que tenia aquest pànic, i no dic tenc, perque avui m'ha parescut que ja no hi era. A veure, més que res, és sa sensació de tenir un cos extrany dins el meu... es fet de notarlo dins sa vena... aiiii

Avui no sé si pes fet d'estar encara a nes món des somnis, (aquell que estim tant!) ò perque...però no he tengut cap pensament de: atura ja! També crec que na Francisca ho ha fet molt bé. Ha estat molt fina i delicada. Gracies!

 

I bé. Com a consecuencia de sa meva extracció aquí torn a estar. Escrivint, escrivint i escrivint.

Bono... Crec que aprofitaré es silenci sepulcral que hi ha aquí per començar a fer feina. Abans aniré a menjar cosa que dec estar blanco muerte.

Abraçades matineres, que m'he aixecat piru piru avui...

 

                                                                                                                   Xesca Pro.

                                                                                       Amb un poquet manco de sang dins es meu petit coset!

Ganes... Ganes de tu... ganes de jo! Ganes de fondre es dos en un. Si és que és hermosa sa fusió. Ganes que me fan tornar a loca per tornar a veure't, tocar es teus cabells, besarte sa boooca (com bé deia en Tomeu nostro) I també d'ensumar es perfum que t'enrevolta, clar! Si es que fas bona olor. Olor que me desperta ses ganes de menjarte i sentirte. M'intimides... no m'havia passat mai!

Però és real?

Ditades de mel. Ditades de plaer que es disimula amb ses mirades justes, que fan que m'atrevesqui a esperar més i més. I esper i torn a esperar. I saps que m'agrada? Que s'espera no em fa desesperar. Que anar poc a poc m'agrada. Que ses ditades de mel que me donis siguin un gust que em fa somiar. Somiar, somiar, somiar... i es mati en despertar men don compte que es diuemenges són manco diumenjosos. I es dilluns manco endiumejats. I així cada dia fins a tornarte a observar.

No te conec, no me coneixes, no sabem més que el que ens hagin pogut contar. No sabem més que el que ens hagim volgut imaginar. Ni més del que ses mirades es diuen.

Però sé una cosa, ses teves mans m'agraden... i a tu ses meves!?

 

 

                                                                                  Amb ganes d'omplir els sentits, Xesca Pro.

                                                                                  Com quan teniem 16 anys.

S'altre dia, un s'altre dia ben mallorquí... Arribava a la vila i me vaig fixar, amb uns ulls com es d'un mussol, que sa primavera ja arriba, ja mos regala gotetes de color!

Ses primeres roselles estaven a ses cunetes des cami, llanguides i petitones... hermoses primerenques! Quina feina que tenen d'anunciarnos es principi des fi. Es fred que pasen amb lo fràgils que són... però hi són! I fan sa seva feina ben feta! Al manco a jo me van al.legrar es dia i sa vista!

Vaig respirar fort, com aquell que s'ha d'acabar s'aire,... Aquella sensació d'omplir els pulmons i tota jo de sol, aigua, terra banyada que comença a estar plena de flors, de verd, de fucsia, de rosa, de blanc, de groc... Quina sensació! Per favor! Me sent com una flor! Si sa veritat es que som ben flor... i m'encanta, no voldria deixar de banda mai aquesta part de jo que en arribar primavera se sent a casa.

Recordes quan correres pel camp i en arribar, rebentat, on vols aturar, te mires es calçons i estan plens de verd d'herba i groc de polen? No has disfrutar de correr pes troç!? Idò això anyor!

A casa, ja sabeu on és... comencen a obrirse flors, s'herba no té res a veure amb sa de ses fotos. Ara mateix tenc una selva. (de fet qui se presenti voluntari/a per ajudarme només m'ho ha de dir, convid a dinar a qui m'ajudi)

 El sol acarona ses parets i es moixos geuen calents damunt es marés, estirants i tranquils. Saps que se viu de bé a Mallorca! Na Fona ja és una altre historia, no hi ha ca que no s'assembli a l'amo. Ella només te ganes d'embrutarse de verd! Correr i arribar amb un pam de llengua.

Bé cosetes hermoses, vaig a mimir! ja seguiré escrivint de sa primavera o de diumenges o qui sap que me vendrà a nes cap en tornarme a posar aquí davant.

Besades d'amor!

Xesca Pro, com un lliri de mar

Gracies Ri! ets un amor! Gracies per llegirme, tan ràpid,i deixarme un comentari com es que has deixat. Tb pens que és un poc trist. però bé, es lo que deim tristor diumengera. No pasa res. Per sort no tenc aquets pensaments constantment. Ah! i tb gracies per dirme que no soc s'unica que li pasa!

Una besada molt grosa!